“Si comprem dues pàgines de publicitat a Le Monde, escriuràs el que el teu cap et digui.” La periodista Sandrine Morel, a qui anaven dirigides aquestes paraules, va quedar literalment estupefacta. Quan, al cap d’un moment, va reaccionar protestant indignada per aquesta monumental falta de respecte i de vulgar prepotència el seu interlocutor -un director de comunicació d’un partit independentista- va afegir: “bé, així funcionen les coses aquí”.
Ho explica la corresponsal francesa al seu llibre “a l’huracà català”, dedicat al procés. Reconec que són paraules que em van quedar gravades perquè, lamentablement, il·lustren el que ha passat a la nostra societat aquests darrers anys. La mateixa Sandrine Morel explica com el Govern català va passar a controlar la línia editorial dels principals mitjans públics i privats del país mitjançant subvencions, publicitat institucional o directament via nomenaments directius.
Dins de l’àmbit polític amb massa freqüència se sent parlar de “mitjans amics” o de periodistes i opinadors “propers”, com si fossin una mena d’extensió dels mateixos partits. Se’n parla amb una naturalitat alarmant, com si fos una cosa de calaix.
Doncs bé, ja em permetran l’heterodòxia però com a persona que assumeix responsabilitats polítiques vull defensar el periodisme crític i independent. Independent del poder i crític amb les decisions polítiques. Sí, sí, ja em diran que és una frase feta i una parauleta per quedar bé i tal, però no ho és en absolut.
Molta gent no ho sap però quan els nazis van arribar al poder i van obrir el primer camp de concentració (el de Dachau, a les afores de Munich) les primeres persones que van ser recloses no van ser els jueus, ni els militants dels partits d’esquerres. Els primers que van ser tancats el primer dia (i posteriorment assassinats) per ordre directe de Hitler van ser periodistes. En concret, els periodistes del Munchener Post, el diari socialdemòcrata de Baviera. Eren periodistes amb un sentit de la dignitat professional exemplar que s’havien dedicat a combatre la bilis i l’odi que pregonaven els nazis. Ho van pagar amb la vida però la seva fidelitat als valors de la societat oberta i d’un periodisme compromès amb la veritat mereixen ser recordats. I homenatjats.
I no és casual. Vasili Grossmam deia que en una democràcia la paraula periodista provoca la mateixa sensació de perill per als corruptes de tota mena que la paraula policia genera entre els demòcrates que defensen les llibertats en un règim totalitari. Por, prevenció, temor, pànic…
Jo mai no he trucat a un periodista per demanar-li un tracte “amic”. Al contrari, vull un periodisme tarragoní que, al mateix temps que sigui veraç, sigui insubmís en relació al poder polític. Que treballi les fonts (i els lectors d’aquest mitjà en tenen un gran exemple), que contrasti, que no s’acotxi davant ningú, que denunciï allò que s’està fent malament, i que no confongui opinió amb informació.
Vull un periodisme que treballi les fonts (i els lectors d’aquest mitjà en tenen un gran exemple), que contrasti, que no s’acotxi davant de ningú i que denunciï allò que s’està fent malament
Als que exerceixen la mala política se’ls posaran els pels de punta davant del que acabo de dir. Són els que fan llistats de mitjans (o de periodistes) “amics o enemics”, els que veuen fantasmes per tot arreu, els que voldran destinar subvencions o anuncis en funció de la línia editorial. Són també els que fan retrocedir la qualitat democràtica de les societats.
En conseqüència, vull acabar manifestant el meu respecte i admiració per als i les periodistes que treballen diàriament per garantir el dret a la informació de la ciutadania. Sé que la vostra feina no és senzilla, ni fàcil, però també sóc conscient que és essencial. La democràcia, i Catalunya, i Tarragona, us necessiten. Moltes gràcies sinceres pel vostre compromís. I per les vostres crítiques honestes – buscant la millora de la qualitat democràtica i no la destrucció sistemàtica – cap als responsables polítics, començant per aquest que humilment signa aquestes línies.